La pluja com a espai de revolta

La pluja té gust a te verd i a mandra.

La pluja com a revolta contra el tic-tac.

La pluja que eximeix de fer les rentadores de diumenge.

La pluja com excusa entre tu i jo i el món. Per no sortir. De nosaltres.

La pluja, sempre amb piano de fons i en mitjons sobre fusta.

La pluja dins la capsa d’aquareles i sobre aquell paquet de fang que no troba mai el moment d’obrir-se i ara sí.

La pluja com espai oniric despert, on tot balla suau i s’acaricia. També les lletres i els silencis.

La pluja com aturador de tanta feinada social.

La pluja per fer canvi de plans i dir-te de venir a casa a berenar i fer conversa al voltant d’una xocolata.

La pluja com a regal de reis.

Anar a la Guerra

Suposo que al món hi ha d’haver gent per tot. O que cadascú ve aquí a fer alguna cosa o a no fer-la. Suposo que en algun racó de la meva genètica tinc part d’aquell abuelo rojo (por lo de pelirrojo y por lo de republicano, entonces: rojo²) que amb 18 anys va marxar “voluntàriament” al front amb la lleva de biberó per defensar la Repúbica. Suposo que, alguna cosa tinc també, d’aquell avi que “voluntàriament” va ser cridat a la mateixa fila i una nit de molt fred va decidir desertar i anar a trobar als nacionals. Suposo que la “voluntarietat” a la Guerra és molt plena de coses que fan mal de panxa i no deixen dormir.

Jo em reconec més dalt dels arbres amb una llibreta que en una trinxera. Com el timbaler del Bruc però amb un boli. Per albirar si ve l’enemic, per respirar aire fresc, per aprofitar l’ombra de les fulles, per adormir-me si cal i sí, també, per inventar històries que ens facin passar l’estona, la gana i la por. Perquè ves a saber com de llarga serà l’espera i com de lluny o d’aprop tenim l’enemic.

Em reconec dalt d’un arbre però no al front. Es que no en sé, no em sé els himnes que m’hauria de saber. No entenc això de les fronteres i tinc un problema greu amb l’autoritat, per tant, sóc un desastre de soldat. Em sembla que la Guerra no és la meva Guerra.

Em reconec agafant la maleta, el passaport i la Violeta i creuant el Pirineu cap a França. Abandonant l’arbre, el vaixell, la casa i marxant només amb el que duem posat: roba, algun poll, mocs, molta son i segur que molta pena. Em reconec cantant als vespres les cançons apreses d’excursió: LLach, Sau, Puff era un draç màgic i Stand by me.

M’imagino a l’exili, remirant les fotos d’aquells 30 d’agost a la pinya del castell, sostenint l’aixecador i l’enxaneta nomes amb el serrar de les dents. M’imagino també fent un herbari de paraules seques: cercavila, drecera, rovelló, estiracabells, capgròs, bassal, toc de gralla, revolt. Jo que sé… m’imagino fins i tot recordant com es fa una escudella a ple estiu, jo que no he cuinat mai, o muntant uns Pastorets allà on sigui que visquem.

Jo només sóc patriota fora de casa. Suposo que estic molt mal feta. O que algunes ens contstruïm a trossets i parracs i no sabem ben bé que fer amb tant de pachwork.

O potser tota aquesta parafernalia és només palla per amagar que sóc massa covarda, perquè jo, no vull anar a la Guerra. Puc seure a la plaça, puc picar una cassola, però no puc posar-hi el cos. Perquè a la Guerra els cossos són apallissats, detinguts, torturats i fusilats. No tenim memòria, cap país es construeix a les urnes. Els països es construeixen amb cossos a les cunetes i amb molta, molta sang.

Si la lluita de carrer dona pas a la Guerra, si l’exèrcit es desboca i la testosterona s’imposa encara més, quan sonin les sirenes, sé que fugiré de les primeres. Assumint l’abandó. O no. Perquè aquesta no és la meva Guerra. Prefereixo quedar-me sense dormir per sempre més i amb el cor ple d’espinetes traidores, que anar a la Guerra.

Decidiràs ser franceseta, li ha dit avui ma mare a la Violeta, i ella ha posat cara de persona despentinada. Suposo que decidirem no ser enmig la barbàrie. I viurem enyorant un lloc ple de cançons i llegendes que potser tampoc ha existit mai i pensant que als tossuts i necessàris valents sempre se’ls pelen al front i que potser gràcies a ells la resta podem escriure collonades des del sofà. Perquè potser, al món, hi ha d’haver gent per tot. O que cadascú ve aquí a fer alguna cosa o a no fer-la.

 

 

 

Et desitjo tant

Et desitjo la vida

et desitjo la pell i els llavis

et desitjo la mirada

et desitjo despullat de gairebé tot

et desitjo tremolant

et desitjo despert

et desitjo ressonant amb la intensitat del món des de la panxa

et desitjo el desitg de desitjar-te

et desitjo tant i tantes coses

et desitjo que et trenqui la vida

et desitjo la força per deixar-te trencar

et desitjo el dolor que transforma

et desitjo l’espai per païr els cops

et desitjo la saviesa per discernir on pots i on no hi pots res

et desitjo la vida crua que no cruel

et desitjo la rabia que allibera

et desitjo els amics que et sostenen i també els que no  ho fan

et desitjo l’amor que deixa anar

et desitjo amics prou valents per dir-te que no

et desitjo les ganes de batre’t, tant si guanyes com si perds

et desitjo que et falti l’alè després de la lluita

et desitjo el coratge per apostar i perdre-ho tot

et desitjo la certesa de l’incert

et desitjo la serenor de la tempesta

et desitjo que recomencis de nou

et desitjo l’alegria de saber-te viu

et desitjo tot tal i com raja

et desitjo la vida

la de veritat

Els matins

6.45 sona el despertador. Són campanetes dolces per començar sense ensurts, per sortir del llit com un ninja i no despertar el gremblin que dorm amb mi. Amunt, cafè, esmorzar, la dutxa amb les notícies de fons. La Pepa pig embaixadora de la pau mundial i el bol de cereals. La bossa amb els pitets, la roba de recanvi. La motxilla amb l’ordinador, l’agenda, la llibreta, tots els carregadors, el telèfon, aigua, una poma, grapat de nous (atenta a la dieta: calories de qualitat i molta aigua, si no arribarem fetes una bola a l’estiu, a més d’enverinar-nos la vida amb fuet i croissants o derivats) ulleres de sol i anem tardíssim a agafar el metro.

Salta amb mi. S’ho pren com un joc. Escales, arbre, una caca, una altra caca, salta, amunt, pica la targeta, transbord per les cintes, pica ascensor, apreta’t contra la multitud, baralla’t per a que et deixin passar. Exposa en veu alta la definició de mobilitat reduïda, respira. Baixem a la pròxima. Salta, escales mecàniques. Ordena pitets, penja jaqueta. Adéu i metro encara més. Ara no tant ple. Ara contestant correus entre guiris despistats, canvis de línia i cobertura intermitent. Ara no et sento, et truco més tard.

A la reunió de primera hora no s’ha presentat ningú. No tenim wifi, ni manera d’enllaçar els docs. Ara mateix el teu ordinador només és un maó que pesa infinit. Fas el lleó engabiat. La secretària no sap res d’aquest home que ha de venir. Què hi farem. Anirem a fer temps al bar. Bar Miami. El Marca i un cafè terrible. Tres quarts d’hora penjats en que et recordes estirant-li la maneta perquè anem tard i se t’apreta el cor perquè qui venia a la reunió no en sap res de curses per les cintes de transbord, ni de com seria de bonic senzillament caminar per la vida enlloc d’anar saltant.

A la reunió número dos diuen que han sortit a esmorzar. Que vindran mitja hora més tard del que havíem quedat. Perplexitat infinita. Són les 11 i encara no he fet massa res. Penso en fer totes aquelles trucades de la llista o contestar aquells correus penjats. Però ara ja no em dóna la gana. Han caigut les hores amb la sensació de ser l’única que va a toc de pito. La pressa i l’excel·lència laboral de la mà de l’encorsetament horari. Visca els torns de funcionaris i els seus esmorzars al sol. No necessiten ni una disculpa per començar trenta minuts tard. T’apuntes no demanar-la tu tampoc i arribar quan puguis a partir d’ara. I tenen raó. Ens estem equivocant.

Passejo. No tinc ganes de treballar. Un sol espatarrant i el mar de fons no ajuden massa a trobar sentit a carregar un ordinador a l’esquena. És un dilluns qualsevol i penso amb força en els nostres matins esgarrapats a les terrasses de la Barceloneta. Teníem la sensació de ser delinqüents fent campana de la vida en general. Trobant-nos a deshora i espolsant-nos la culpa amb lleugeresa. Érem tan precàries que ningú preguntava per nosaltres a l’oficina. Preníem cervesa i empanades argentines abans de les 12 davant la Carboneria.

Mentre a tu et neva Estocolm a sobre, jo enyoro petar-me el sistema per sistema amb la pachorra d’un sicari especialitzat. Vull plegar. Declarar-me en vaga indefinida. Em pregunto si s’ha fet mai una vaga per reivindicar la vida. La vida de veritat.

Fer vaga.

Per reivindicar.

LA VIDA.

Asseguda, llibreta en mà apunto tot allò que m’agradaria que ens passés. Però tampoc d’aquí tant. Demà, o passat o a finals de setmana a molt tardar. Abraçar-nos més. Escoltar-nos més. Aturar-ho tot i quedar-nos nosaltres quan els altres ja han marxat. Que sempre se’ns faci tard o de dia. Cuidar les estones per explicar-nos com ens va. Que no passin tants dies per retrobar-nos entre birres pendents i petons. Que els matins estroncats siguin forats de cuc per fer-nos l’amor i dutxar-nos molta estona… i oblidar-nos de dinar…

Pixats

Ahir l’Arnau es va pixar a sobre.

Entre la pluja, els abrics, gorros i bufandes fins a dalt, les botes d’aigua, els cotxets carregats com les guaguas africanes, la boca plena de galeta i també el jersei i els cabells.

I el fred, feia tant de fred. I la paciència, la paciència anava tocant la línia blanca de la nostra carretera de dobles sentits, i roncava amb aquell soroll greu que t’alerta que recol.loquis el volant o ens la fotem…

Enmig de tot, l’Arnau s’havia pixat i ens mirava amb els ulls molt oberts, com l’arbre que espera que li troni a sobre.

I és que fa dies que plou, i tot està una mica tenyit de gris i boira. No ens traiem l’humitat de sobre per més que piquem de peus, ens tanquem a la dutxa molta estona o ens fem l’amor poc a poc.

Mullats. Congelats i ara pixats. S’estirava el silènci com un fil de pescar, i mentre ell parpallejava esperant que nosaltres deixessim de posar els ulls en blanc, va esclatar en un crit. Allà plantat repetia ben fort: no passa res, no passa res, no passa res…i reia…

I així, va tronar-nos ell a sobre. Content, mullat, amb els pantalons avall, saltant i cridant que no passava res. Ens vàrem mirar entre nosaltres i ens vàrem posar a riure.

I de cop el fred va ser menys fred, la pluja menys trista, i ens va fer molta il.lusió estar arrecerades a la botiga de la Neus explicant-nos la vida, mentre un desplegament infinit d’intendència materna cercava al fons de la bossa uns pantalons de recanvi, uns mitjons nets i un paquet de tovalloletes per aixugar el que quedava del drama.

I així, pixats però contents ens passava la tarda.

 

 

 

 

 

 

 

Ens hem abraçat i t’he dit que no plorava, que era la pluja que em vessa per tot, i t’has quedat adormit resseguint-me amb els dits la clavícula.

 

Tu que eres tan guapa y tan lista, tu que te mereces un p….

Me pillas fatal. Hace un tiempo me hubiera encantado. Quizás más adelante. Con lo lista, guapa, espMIERDA TODO…

Si me dieran un euro cada vez que alguien me dice esto. Seguiría sin creérmelo, pero como mínimo estaría forrada.

Nos gusta tanto escurrir el bulto. Hacernos los suecos. Que si la abuela fuma y que si parece que va a llover.

Nos gusta lo cutre. Lo precario. Lo justico. Lo que huele mal pero con ketchup se puede comer, lo que se va a llenar de bolas en dos días pero es barato. Los parches, las tiritas, auto-medicarnos con café, o lo que pillemos, mucha sopa boba y un carro y una carreta entera de masilla para el alma. Y así todo el rato…

Nuestra gestión vital es infame. Nos lleva la contabilidad emocional un mandril, peña, y así nos va. No nos salen los números: cuando te sale más barato no ir a currar que ir, cuando eres más feliz sola que acompañada, cuando adelgazas más comiendo lo que te apetece que ensaladas de apio en cantidades industriales, cuando duermes mejor si te quedas soñando despierta que tomando pastillas para dormir, cuando la felicidad es llorar contigo, tu, yo y una caja de pañuelos y mocos, no es bonito?… un mandril lo entendería…

Hoy lo dejo todo y me uno al circo. Porque si vamos a pasarlo mal… como mínimo pasarlo bien, saps?

Aprovechen el día, porque parece que va llover y no amaina…y lo que surja que nos pille en bolas. En bolas, por favor.

 

 

 

 

 

Tenemos que hablar

Yo tuve un novio que decía que no hay una “buena manera” de dejarlo. Otra quiso hacerme creer que los malos tragos son como depilarse las ingles: mejor de una vez y sin respirar.

Pues no.

Sí hay una buena manera de hacerlo, y no, no hace falta dar una bofetada y salir corriendo. Los momentos de mierda hay que vivirlos como lo que son: momentos de mierda. Y hay que currar en eso. Hay que aprender a hacerlo. Darles la importancia que merecen. No se puede ir a lo tonto… que ya hace mucho que sufrimos gratuitamente y nos sale muy caro.

Yo estoy aprendiendo.

Con la edad lo único que hago mucho mejor es sufrir.

Sufrir bien. Pero bien. Con atrezzo y con lo que haga falta.

Busco el lugar y el momento. Preparo el sofá, la infusión, las mantas y la peli de llorar de siempre o una nueva, o en la versión fiestera: me pongo un vino y mi mejor vestido. Llamo para decir que no voy a ir a trabajar. O me cojo incluso un par de días de esos que me deben del año pasado. Araño algo de la hucha llena de telarañas y me compro sushi o una hamburguesa muy marrana… Y hago un mailing a mis personas queridas y mucho whats spam-socorro de “oye tu que haces, yo estoy fatal”. Y me dispongo a sufrir tranquilamente… a lo bruto…

Porque antes yo sufría agobiada. Que si llorando estoy muy fea. Que si tampoco es pa’ tanto. Que si en realidad no vale la pena. Que si ya encontrarás otro novio, otro curro. Que con lo lista que tu eres eso se pasa en dos días. Que si en el fondo siempre se sale de todo. Que si anímate mujer…que si tampoco vamos a ir arrastrándonos por las esquinas, que deberías ir superándolo, pues mierda pa’ todos…

Con la edad lo único que hago mucho mejor es sufrir. Lo justo pero de calidad.

Me quito de lo cretino y lo tóxico en dos segundos, pero cuando LA PENA vale la pena, la lloro a pecho descubierto. Desde el alma. Y esa es la manera de hacerlo bien. Honrando el duelo. Queriendo hasta las trancas. Arrancándonos de la piel, tira a tira, recuerdo a recuerdo, palabra a palabra lo que no sucederá. Sudando la gratitud de lo vivido, lo compartido, lo gozado, lo aprendido…y despidiéndonos…

Hay una manera de hacerlo bien. De romperse bien. Y es abrazando con ternura lo que somos. Mirar al dolor del otro a la cara. Sostenerlo y exponer las entrañas al sol, hablarles, acariciarlas, y ofrecerles el espacio y el aire que necesiten para que curen. Sin dramas. Porque si duele está vivo. Y eso mola, aunque a veces sea un asco. Luego mola.

 

 

 

Aquesta cara que fas

No fas cara de pobre. No prou, suposo.

Entenc que la precarietat està en el seu millor moment i que potser fins i tot, ja som hipsters els que no arribem a final de més. Però segueix fent molt de fàstic t’ho miris com t’ho miris. Que no ens estiguem enterant de quina cara tenen les coses que ens passen.

No fas cara de dona maltractada.

No fas cara d’estar passant-ho tan malament.

No fas cara de ser prostituta.

No fas cara de prendre antidepresius.

No fas cara d’estar enganxat a la coca.

No fas cara d’estar-te divorciant.

No fas cara de tenir el VIH.

No fas cara d’haver passat per un procés de quimio.

I per variar… no fa cara de violador ni de psicòpata.

Ni fa cara de jefe cabrón.

Sort que a la majoria de persones gilipolles  i amargades, sí se’ls hi veu a la cara…

i així…

 

 

Flors

Hi ha flors que neixen fora de temps. Quan no toca. Quan no li va bé a ningú. Quan no se les espera, quan comença el fred i quan està totalment contraindicat…

Hi ha flors que van a contracorrent de la suposada vida, de la pauta natural, d’allò establert pel Papa, d’allò dit que s’espera d’elles.

Se’ns oblida que la vida s’obre pas. Malgrat nosaltres mateixes. Malgrat estar tancat per vacances. Malgrat ja no siguin hores i estiguem en pijama. Malgrat hem dit en veu alta que ja en teniem prou.

Se’ns cola la vida per les esquerdes com un torrent suau, poc a poc, sense fer-se notar massa, fins que és tan evident que desborda. I ens agafa desprevingudes.

Un altre cop. I un altre. Sempre m’agafa en calces i tirants això de que arribi la primavera a l’octubre. La vida tossuda. Sobre les cendres i les runes, fa que oblidem la tassa de cafè sobre una foto antiga de quan ens estimàvem. I ja està, ja no passa res. S’ha quedat tota tacada de present. I tot està bé.

Oblidem un cop i un altre que ens en sortim. Que l’amor s’encomana. Que el cor és un òrgan exageradament gran, i que encara ens hi queden habitacions.

Se’ns oblida que la vida s’obre pas, i que sempre ens tornem a enamorar.  Quan no toca. Quan no li va bé a ningú, quan comença el fred i quan està totalment contraindicat…

Per la vida que comença, desafiant el fred, valenta i imparable… totes les tasses de te verd  i totes les copes de vi negre anirán plenes de flors aquesta tardor… segur, segur!

 

 

L’home bolet

Aquesta gent llegida, que pren consciència i vol que les coses siguin diferents. Que “es treballa”. Que es questiona. Que mira de tenir esperit crític. Tots nosaltres: aspirem a ser bolets.

A viure perquè sí. A alimentar-nos de l’aire del cel i de l’aigua de pluja. A necessitar cada cop menys. A revertir el cercle infinit del consum de coses i persones. A retornar a l’essència. A retornar a la natura encara que sigui una mica. A sentir de tant en tant la terra humida sota els peus. A pertànyer i a ser locals i de temporada: aspirem a ser bolets.

Els bolets, a través de l’autogestió dels recursos propis i els donats per l’entorn aprenen a crèixer i desenvolupar-se. Ens autogestionem, autocritiquem, autoresponsabilitzem, autoobservem, auto fem l’amor, autoregulem i aconseguim no dependre de res ni ningú. Sóm feliços en una soledat molt treballada, que no neix de la manca, sinó de la plenitud: ascètica, il.luminada, casta. De la plenitud de fer-me una infusió i llegir-me un llibre en silenci en un oasi pròpi i sagrat.

Els bolets fan la fotosíntesis i beuen aigua sense gas.

Els bolets han assolit la no dependència. Han trencat amb la toxicitat de les relacions demandants. Amb les efectivitats victimistes. Amb els incompetents emocionals. No s’arrepengen dels altres. No culpabilitzen la resta per les seves dolències per les seves decisions. S’assumeixen.

Els bolets són lliures. No negocien. No passen comptes.

Per això alguns ja no volem ser bolets mai més. Volem codependre, ser junts. Que no tot se’ns carregui sobre l’esquena. Que sigui més fàcil. Que m’acompanyis quan ploro. Que t’emocionis quan sóc feliç. Que em demanis ajuda quan no pots més. Que em passis el relleu si jo puc fer-ho. Sense angoixa. Ni retrets. Que no calgui retornar els favors. Que no siguin favors. Que tinguem iniciativa per cuidar-nos. Que et deixis fer. Que comptis amb mi. Que m’expliquis que no sempre ets perfecte.

Que barallar-nos sigui l’inici d’una gran conversa i no el trencament de tot. Que ens equivoquem. Que la teva alegria sigui cosa meva. Que el meu dolor t’interpel.li. Que ens mirem als ulls i ens comprenguem imperfectes. Que deixem de ser volets aïllats.