Suposo que al món hi ha d’haver gent per tot. O que cadascú ve aquí a fer alguna cosa o a no fer-la. Suposo que en algun racó de la meva genètica tinc part d’aquell abuelo rojo (por lo de pelirrojo y por lo de republicano, entonces: rojo²) que amb 18 anys va marxar “voluntàriament” al front amb la lleva de biberó per defensar la Repúbica. Suposo que, alguna cosa tinc també, d’aquell avi que “voluntàriament” va ser cridat a la mateixa fila i una nit de molt fred va decidir desertar i anar a trobar als nacionals. Suposo que la “voluntarietat” a la Guerra és molt plena de coses que fan mal de panxa i no deixen dormir.
Jo em reconec més dalt dels arbres amb una llibreta que en una trinxera. Com el timbaler del Bruc però amb un boli. Per albirar si ve l’enemic, per respirar aire fresc, per aprofitar l’ombra de les fulles, per adormir-me si cal i sí, també, per inventar històries que ens facin passar l’estona, la gana i la por. Perquè ves a saber com de llarga serà l’espera i com de lluny o d’aprop tenim l’enemic.
Em reconec dalt d’un arbre però no al front. Es que no en sé, no em sé els himnes que m’hauria de saber. No entenc això de les fronteres i tinc un problema greu amb l’autoritat, per tant, sóc un desastre de soldat. Em sembla que la Guerra no és la meva Guerra.
Em reconec agafant la maleta, el passaport i la Violeta i creuant el Pirineu cap a França. Abandonant l’arbre, el vaixell, la casa i marxant només amb el que duem posat: roba, algun poll, mocs, molta son i segur que molta pena. Em reconec cantant als vespres les cançons apreses d’excursió: LLach, Sau, Puff era un draç màgic i Stand by me.
M’imagino a l’exili, remirant les fotos d’aquells 30 d’agost a la pinya del castell, sostenint l’aixecador i l’enxaneta nomes amb el serrar de les dents. M’imagino també fent un herbari de paraules seques: cercavila, drecera, rovelló, estiracabells, capgròs, bassal, toc de gralla, revolt. Jo que sé… m’imagino fins i tot recordant com es fa una escudella a ple estiu, jo que no he cuinat mai, o muntant uns Pastorets allà on sigui que visquem.
Jo només sóc patriota fora de casa. Suposo que estic molt mal feta. O que algunes ens contstruïm a trossets i parracs i no sabem ben bé que fer amb tant de pachwork.
O potser tota aquesta parafernalia és només palla per amagar que sóc massa covarda, perquè jo, no vull anar a la Guerra. Puc seure a la plaça, puc picar una cassola, però no puc posar-hi el cos. Perquè a la Guerra els cossos són apallissats, detinguts, torturats i fusilats. No tenim memòria, cap país es construeix a les urnes. Els països es construeixen amb cossos a les cunetes i amb molta, molta sang.
Si la lluita de carrer dona pas a la Guerra, si l’exèrcit es desboca i la testosterona s’imposa encara més, quan sonin les sirenes, sé que fugiré de les primeres. Assumint l’abandó. O no. Perquè aquesta no és la meva Guerra. Prefereixo quedar-me sense dormir per sempre més i amb el cor ple d’espinetes traidores, que anar a la Guerra.
Decidiràs ser franceseta, li ha dit avui ma mare a la Violeta, i ella ha posat cara de persona despentinada. Suposo que decidirem no ser enmig la barbàrie. I viurem enyorant un lloc ple de cançons i llegendes que potser tampoc ha existit mai i pensant que als tossuts i necessàris valents sempre se’ls pelen al front i que potser gràcies a ells la resta podem escriure collonades des del sofà. Perquè potser, al món, hi ha d’haver gent per tot. O que cadascú ve aquí a fer alguna cosa o a no fer-la.
celiabarcelona 